Tinc entès que jubilació ve del terme llatí "jubilare", que significar alegrar-se.
No deuen entendre el mateix ni els metges que han manifestat reiteradament el seu desacord pel fet que la Conselleria de Salut volgués jubilar-los als 65 anys o ni la mateixa Consellera, Marina Geli, qui, ara, afirma que permetrà als metges d'algunes especialitats jubilar-se amb 70 anys.
Per mi, la jubilació, el dia que arribi, serà un motiu d'alegria, no pas perquè no m'agradi treballar o no m'agradi la feina que faig, ja us puc ben assegurar que no és el cas. Serà un motiu d'alegria perquè penso que jubilar-se d'una feina, d'una ocupació per poder-ne fer una altra (com pugui ser ocupar-me de la gent que tinc al costat o fins i tot de mi mateixa) és una bona cosa; els canvis, malgrat que se'ns faci difícil veure-ho, són bons, eviten la rutina, fomenten la imaginació i promouen la revitalització.
A més a més n'he estat sempre convençuda: les persones hem de ser capaces de promoure la renovació, les persones no sóm imprescindibles, ni ens hem de fer imprescindibles; creure's insubstituïble és caure en el parany de l'excessiu narcissisme.
No puc estar més d'acord amb tu, la jubilació és motiu d'alegria, no per deixar de treballar, sinò per la possibilitat de fer totes les coses (o algunes) que sempre hem desitjat i, gairebé sempre, hem deixat per més endavant. Si les arribem a fer o no ja és un altre tema.
També completament d'acord amb els canvis, són tan necessaris que, quan no es produeixen, sovint ens els imaginem. O potser se'n diu somnis d'això?
Com ja saps el meu sentit de la contradicció m'impedeix donar-te la raó totalment i no puc acabar sense fer una precisió al teu escrit, quan un es creu imprescindible i insubstituïble no és per un excessiu narcissisme, és per inseguretat.
No deuen entendre el mateix ni els metges que han manifestat reiteradament el seu desacord pel fet que la Conselleria de Salut volgués jubilar-los als 65 anys o ni la mateixa Consellera, Marina Geli, qui, ara, afirma que permetrà als metges d'algunes especialitats jubilar-se amb 70 anys.
Per mi, la jubilació, el dia que arribi, serà un motiu d'alegria, no pas perquè no m'agradi treballar o no m'agradi la feina que faig, ja us puc ben assegurar que no és el cas. Serà un motiu d'alegria perquè penso que jubilar-se d'una feina, d'una ocupació per poder-ne fer una altra (com pugui ser ocupar-me de la gent que tinc al costat o fins i tot de mi mateixa) és una bona cosa; els canvis, malgrat que se'ns faci difícil veure-ho, són bons, eviten la rutina, fomenten la imaginació i promouen la revitalització.
A més a més n'he estat sempre convençuda: les persones hem de ser capaces de promoure la renovació, les persones no sóm imprescindibles, ni ens hem de fer imprescindibles; creure's insubstituïble és caure en el parany de l'excessiu narcissisme.
No puc estar més d'acord amb tu, la jubilació és motiu d'alegria, no per deixar de treballar, sinò per la possibilitat de fer totes les coses (o algunes) que sempre hem desitjat i, gairebé sempre, hem deixat per més endavant. Si les arribem a fer o no ja és un altre tema.
També completament d'acord amb els canvis, són tan necessaris que, quan no es produeixen, sovint ens els imaginem. O potser se'n diu somnis d'això?
Com ja saps el meu sentit de la contradicció m'impedeix donar-te la raó totalment i no puc acabar sense fer una precisió al teu escrit, quan un es creu imprescindible i insubstituïble no és per un excessiu narcissisme, és per inseguretat.
1 comentari:
No sabeu quanta raó teniu, aquest curs ens jubilem la meva dona i jo, ens hem buscat un retiro a sòria i som la mar de feliços.
Publica un comentari a l'entrada